Naturaleses de l’Art Nouveau

Des del 9 d’octubre fins al 6 de gener del 2015 l'Edifici Disseny Hub Barcelona acull en la sala B l’exposició itinerant Naturaleses de l’Art Nouveau, comissionada per la dra. Teresa-M. Sala i organitzada pel Réseau Art Nouveau Network amb el suport de la Comissió Europea. L’entrada és gratuïta i es pot visitar els dilluns de 16:00 a 20:30 i de dimarts a diumenge de 10:00 a 20:30.

Naturaleses de l’Art Nouveau es va iniciar a Helsinki a l’octubre de l’any passat i, abans d’arribar a Barcelona, ha passat per Brussel·les (Bèlgica), Alesund (Noruega), Nancy (França), Terrassa (Espanya), Rïga (Letònia) i Bad Nauheim (Alemanya), i fins al desembre del 2015 visitarà Aveiro (Portugal), Ljubljana (Eslovènia), R. Lombardia (Itàlia), La Habana (Cuba) i Glasgow (Escòcia).

Cartell de l'exposició

L’exposició presenta les explicacions en català i anglès i s’estructura en tres apartats, però jo prefereixo dividir-la en cinc.

1. L’ull de l’època

L’exposició comença mostrant quines són les novetats que van servir als artistes com a font d’inspiració. En aquest sentit es parla de: l'evolucionisme i la microscòpia, els repertoris decoratius, la fascinació per l'art japonès i, finalment, la fotografia naturalista.

La informació ve donada en un plafó per tema i una pantalla que reprodueix una sèrie d’exemples de cada influència. Aquest plantejament no m’acaba d’agradar, doncs hagués preferit una selecció de fotografies, però com dic és una valoració subjectiva. El que ja no és personal és la mala visibilitat dels textos dels plafons escrits en català, les lletres en negre fan de mal llegir amb el rerefons negre en que es troben, però, a més a més, cal sumar que en algunes línies els llums reflecteixen i t’has d’anar movent per poder llegir el text sencer.

Costa, Albert. Plafó i pantalla de "L'ull de l'època"

2. El taller de la natura

En la part central de la sala es presenta aquest apartat dividit en dues taules semicirculars que mostren diversos esbossos d’artistes en que estudien o practiquen diverses característiques de l’Art Nouveau, que posteriorment es troben en la seva producció. Aquestes característiques consisteixen en: la línia sinuosa, l'ornament i l'estructura, el simbolisme, els materials i les tècniques i, en últim lloc, les metamorfosis i les hibridacions.

3. Paisatges artificials

Unes estructures verticals presenten uns plafons de vidre que reprodueixen diverses obres Art Nouveau, mostrant la influència dels elements (la terra, el foc, l'aigua i l'aire), la primavera i la indústria.

Costa, Albert. Un bloc de l'apartat
"Paisatges artificials"

4. El Modernisme

Fins ara he parlat dels apartats “oficials”, però a aquests s’hi ha de sumar les obres que presenta la ciutat que acull l’exposició, en aquest cas Barcelona. L’Art Nouveau a Catalunya es tradueix en el Modernisme i per representar-lo s’ha optat per dinou fotografies de composicions florals a la manera japonesa realitzades per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner -ubicades en la paret contrària a les pantalles del primer apartat-, dues carpetes franceses que van servir d'inspiració al taller d'ebenesteria i decoració de Joan Busquets (Barcelona, 1874-1949) i Jané, tres pel·lícules de Segundo de Chomón (Terol, 1871 - París, 1929) i quatre cartells del pintor i poeta Alexandre de Riquer i Ynglada (Calaf, 1856 - Palma de Mallorca, 1920) que representen al·legòricament les quatre estacions –altre cop fallen els llums que reflecteixen en les obres, així com també es veu el reflex dels observadors- i que es presenten acompanyades per uns versos descriptius del poeta.

5. Art Nouveau i Societat

L’exposició finalitza amb un documental –en català i anglès- titulat Art Nouveau i Societat que dura dotze minuts i explica com era la vida en aquells moments (finals del segle XIX i inicis del XX), els canvis historicosocials que es van produir, la presència de l’Art Nouveau en totes les ciutats que han acollit o acolliran l’exposició i quina és la classe social que encarregava les obres. Personalment, el millor de l’exposició.

El plantejament de l’exposició el trobo molt interessant però no em convenç el seu desenvolupament, a part dels problemes de lectura del primer apartat, no m’agrada el fet de que pràcticament només hi ha imatges de les obres originals, especialment en el tercer apartat, on el recurs de les imatges en vidre no m’agrada, però en aquest punt torno a reconèixer que és una qüestió subjectiva. Podria ser que anés amb unes expectatives massa altes perquè és un tema que m’agrada i pel fet de que hi havia col·laborat la Comissió Europea, així com que conec a la comissària.

Si voleu més informació abans d’anar-hi podeu llegir una entrevista a la Teresa-M. Sala (comissària) i l'Antoni Garau i en Carles Fargas (escenògrafs) en les pàgines 7-10 del Dossier de premsa i consultar el catàleg de l’exposició titulat Un món estrany. Hibridació en l'Art Nouveau i el Simbolisme.

ÀMBIT Galeria d’Art: PAINTING IN BCN

ÀMBIT Galeria d’Art és una petita galeria ubicada al carrer Consell de Cent número 282. El local, estructurat en dos pisos, presenta les parets blanques i un ambient neutre i agradable.

La temporada 2014-2015 s’inicia amb l’exposició PAINTING IN BCN comissionada per Xano Armenter, qui ha seleccionat una vintena de pintures d’artistes estrangers que viuen i treballen a Barcelona. El resultat és una exposició que presenta obres de caràcter molt diferent però que destaquen pel seu gust estètic i el protagonisme del color.

La Sabine Finkenauer (Rockenhausen, Alemanya, 1961) es basa en elements geomètrics per a crear uns pètals i unes copes sense línies delimitatòries amb uns colors apagats i harmònics que conformen unes figures senzilles i bidimensionals. Si seguim amb altres autors figuratius, cal parlar d’Isao (París, França, 1965) que comparteix la seva senzillesa i bidimensionalitat, però presenta una obra més poètica i delicada com és Coquelicot (2008), una senzilla rosa sobre fons negre. Tanca aquest petit grup figuratiu la Nicole Gagnum (Anglaterra, 1963) amb unes obres més dinàmiques en que preval la línia corba.

Per començar a parlar dels artistes no figuratius vull mencionar una de les obres que més m’han cridat l’atenció de l’exposició Double Doppler (2010) de la Jo Milne (Edimburg, Escòcia, 1966): sobre un fons negre que es difumina en els angles es troba una sèrie de cercles i anelles que no paren d’entrecreuar-se les unes a les altres com si volguessin crear un remolí o espiral que creua la tela en una diagonal d’esquerre a dreta. Aquests cercles i anelles són d’un to platejat clar que contrasta amb el fons i crea un efecte visual molt interessant i la incògnita de què significa, potser el moviment o la pulsió de la vida?

Milne, Jo: Double Doppler (2010). Acrílic sobre tela.
150 x 150 cm. ©Àmbit Galeria d'art 

La Rosanna Casano (Marsala, Itàlia, 1968) presenta dues obres marcades per un bicolor que els confereix una composició cromàtica elegant tant si produeix contrast com si es complementa harmoniosament. En Gabriel Fettolini (Faido, Suïssa, 1955) juga només amb el color, les formes queden com a mínim en segon pla, el que importa és com s’expandeix el color i com es relacionen els uns als altres. La Silvia Hornig (Marktredwitz, Alemanya, 1962) presenta dues obres on el protagonista torna a ser la relació dels colors, però amb unes composicions completament diferents a les d’en Fettolini.

L’Allison Malinsky (New Hampshire, Estats Units, 1980) presenta dues obres molt diferents en una es veu una dona mig camuflada en la composició, mentre que l’altra plasma un paisatge abstracte protagonitzat que envaeix tot l’aire i es difumina per tota la tela. Les obres d’en Wilfred Prager (París, França, 1964) recorden els camps de color de Rothko, però en aquest cas parteixen d’una franja vertical central fosforescent que irradia tota la llum de l’obra, que es va apagant i canviant de color fins arribar a les negres franges d’ambdós extrems. L’última artista present a l’exposició és la Tamara Zaitseva (Yalta, Crimea, 1970), qui presenta l’obra que més m’ha convençut de tota l’exposició: Las Vistas azules (2013-2014), en la que un entramat en relleu, que forma tot de petits compartiments marcats per la línia corba i la falta de lògica, es sobreposa a un fons blau amb diverses taques violàcies que s’estenen al llarg de la composició. No us mostro l’obra perquè espero que la vegeu en directe.

Losada, Josep: Els artistes de PAITING IN BCN
Extret de El Punt Avui

Podeu veure PAINTING IN BCN fins al 15 de novembre de dimarts a dissabte de 10:00 a 20:30. Us animo a que hi aneu, a part de que l’exposició presenta obres interessants i el tracte amb el personal és molt agradable, a la sortida us podeu emportar un petit catàleg amb reproduccions de totes les obres. Si hi aneu, comenteu què us ha semblat i quina és l’obra que més us ha

La ratonera

Aquest mateix any el Teatre Apolo ja havia presentat La ratonera (dossierde premsa/guia didàctica) i des de l’11 de setembre fins al 26 d’octubre la torna a tenir en cartellera.

Cartell oficial

La ratonera (1952) és l’adaptació teatral que  l’Agatha Christie va realitzar de la seva història curta Tres ratolins cecs (1950). L’obra es va estrenar per primera vegada al Royal Theatre de Nottingham (Londres) el dia 6 d'octubre del 1952 i, des d'aleshores, s'ha representat ininterrompudament a Londres, malgrat que ha anat canviant de teatre, donant lloc a més de 25000 representacions, 300 actors i diversos records Guiness al llarg de 62 anys.

L’argument és molt senzill i es desenvolupa a Londres en plena dècada de 1940, on s’ha produït un assassinat i tot indica que a la Mansión Monkswell hi anirà l’assassí. En el dia de la inauguració d’aquesta mansió, dirigida per Mollie Ralston i Giles Ralston, arriben els primers quatre hostes: l’estudiant Crhistopher Wren, la senyora Boyle, la senyoreta Casewell i el comandant Metcalf. Poc abans que quedin incomunicats per una tempesta de neu arriba Paravicini que ha tingut un accident amb el cotxe i necessita un lloc on passar la nit. L’endemà reben la visita del sergent Trotter que anuncia que l’ombra d’un assassinat plana damunt la mansió. Però quan succeeix tots els presents es converteix en sospitosos de dos assassinats relacionats amb una tragèdia succeïda dècades enrere.

Els personatges

La interpretació dels actors en general és molt bona, especialment en Joan Amargós (Crhistopher Wren), en Xavier Bertran (Paravicini) i en Ferran Carvajal (sergent Trotter), sense voler desmerèixer a la Isabel Rocatti (senyora Boyle) que fa un gran paper. L’escàs protagonisme que té el comandant Metcalf impedeix que es pugui destacar l’actuació d’en Santi Ibañez, malgrat que apunta molt bones maneres. Però no tot són lloances, el treball de la Mariona Ribas (Mollie Ralston) només m’ha agradat realment a l’inici de la segona part, en la resta de l’obra la seva entonació no em convenç i no em permet veure a una Mollie Ralston viva i natural, quelcom similar succeeix amb l’Aleix Rengel (Giles Ralston), però amb ell no sé si és culpa seva o de les directius de Victor Conde (versió i direcció), el cas és que el seu personatge no el trobo sòlid, és com si no sabés ben bé què ha de fer i, per tant, no el trobo massa creïble. Un cas similar al d’en Rengel és el de l’ Anna Gras-Carreño (senyoreta Casewell), però ara sí que considero que es deu a la direcció d’en Rengel, no em convenç els seus moviments “robòtics”, poc naturals. Una altra decisió del director que no em satisfà  és la coreografia que es desenvolupa en una o dues ocasions contades.

L’escenografia és magnífica i cal destacar el finestral que mostra la neu com cau, reflectint el fred de que parlen constantment els personatges, i ofereix un joc molt interessant amb l’arribada dels hostes. Un element molt interessant és un fals teló-paret transparent que en algunes escenes apareix i que reforça la sensació d’aïllament a l’interior de la mansió, d’on no hi ha sortida ni escapatòria. L’únic aspecte que no em convenç és que en una suposada saleta d’estar hi hagi una taula amb telèfon que fa una funció més pròpia d’un despatx.

Teatre Barcelona. Fragments d'escenes i comentaris dels actors

Un aspecte important de l’obra és la banda sonora –composta per en Marc Alvárez- que serveix per accentuar la tensió de les diverses escenes, així com per recordar constantment el cinisme infantil de l’assassí. Les diverses melodies compleixen perfectament amb el seu objectiu, però no són cap meravella musical. Dintre de l’apartat sonor cal destacar la presència d’un narrador en off que al començar l’obra situa a l’espectador en els precedents immediats de la història.

Els últims aspectes que vull comentar són el vestuari i la il·luminació. El vestuari és d’època i molt encertat per ubicar els personatges en la dècada de 1940, mentre que la llum remarca qui és el protagonista de cada escena o de qui s’està parlant.

En general La ratonera és un obra tractada amb molta cura, que presenta uns actors que satisfan a l’espectador -i meravellen amb l’excentricitat d’en Christopher Wren i la teatralitat d’en Paravacini- i que es mouen en un decorat molt interessant i preciós a nivell visual. A aquests factors s’hi suma un text que, per si sol, atrapa a l’espectador i gràcies a la música es ressalten els principals moments de tensió. Sens dubte es tracta d’una obra molt recomanable.

Presentació

Benvinguts a Cultura a Barcelona!

Aquest blog pretén mostrar les diverses exposicions d’art que ofereix la ciutat comtal. En cada entrada parlaré d’una exposició explicant tot el que necessites saber per decidir-te a veure-la o, si ja l’has vist, conèixer una altra opinió. En el cas de que ja l’hagis visitat t’agrairia que comentessis què t’ha semblat per ajudar a decidir-se als lectors que tinguin dubtes.

Les exposicions que visitaré seran de tots els estils i en tot tipus d’instal·lacions, des dels museus fins a les sales d’exposicions temporals, passant per les galeries. Però no només parlaré d’exposicions sinó també de les obres teatrals que vegi.

Degut a la situació econòmica actual intentaré que la majoria de propostes siguin gratuïtes o comportin una despesa reduïda.

Qualsevol opinió serà benvinguda en els comentaris, de fet espero que a partir d’ells hom es pugui fer una idea, el més encertada possible, de com és l’exposició i si li pot agradar, doncs la millor visió és la que ve donada per diversos punts de vista.

Espero que el blog sigui del teu interès i el trobis útil, encara que per això necessitaràs llegir alguna entrada, la primera de les quals tractarà sobre l’obra teatral La ratonera d’Agatha Christie.