La ratonera

Aquest mateix any el Teatre Apolo ja havia presentat La ratonera (dossierde premsa/guia didàctica) i des de l’11 de setembre fins al 26 d’octubre la torna a tenir en cartellera.

Cartell oficial

La ratonera (1952) és l’adaptació teatral que  l’Agatha Christie va realitzar de la seva història curta Tres ratolins cecs (1950). L’obra es va estrenar per primera vegada al Royal Theatre de Nottingham (Londres) el dia 6 d'octubre del 1952 i, des d'aleshores, s'ha representat ininterrompudament a Londres, malgrat que ha anat canviant de teatre, donant lloc a més de 25000 representacions, 300 actors i diversos records Guiness al llarg de 62 anys.

L’argument és molt senzill i es desenvolupa a Londres en plena dècada de 1940, on s’ha produït un assassinat i tot indica que a la Mansión Monkswell hi anirà l’assassí. En el dia de la inauguració d’aquesta mansió, dirigida per Mollie Ralston i Giles Ralston, arriben els primers quatre hostes: l’estudiant Crhistopher Wren, la senyora Boyle, la senyoreta Casewell i el comandant Metcalf. Poc abans que quedin incomunicats per una tempesta de neu arriba Paravicini que ha tingut un accident amb el cotxe i necessita un lloc on passar la nit. L’endemà reben la visita del sergent Trotter que anuncia que l’ombra d’un assassinat plana damunt la mansió. Però quan succeeix tots els presents es converteix en sospitosos de dos assassinats relacionats amb una tragèdia succeïda dècades enrere.

Els personatges

La interpretació dels actors en general és molt bona, especialment en Joan Amargós (Crhistopher Wren), en Xavier Bertran (Paravicini) i en Ferran Carvajal (sergent Trotter), sense voler desmerèixer a la Isabel Rocatti (senyora Boyle) que fa un gran paper. L’escàs protagonisme que té el comandant Metcalf impedeix que es pugui destacar l’actuació d’en Santi Ibañez, malgrat que apunta molt bones maneres. Però no tot són lloances, el treball de la Mariona Ribas (Mollie Ralston) només m’ha agradat realment a l’inici de la segona part, en la resta de l’obra la seva entonació no em convenç i no em permet veure a una Mollie Ralston viva i natural, quelcom similar succeeix amb l’Aleix Rengel (Giles Ralston), però amb ell no sé si és culpa seva o de les directius de Victor Conde (versió i direcció), el cas és que el seu personatge no el trobo sòlid, és com si no sabés ben bé què ha de fer i, per tant, no el trobo massa creïble. Un cas similar al d’en Rengel és el de l’ Anna Gras-Carreño (senyoreta Casewell), però ara sí que considero que es deu a la direcció d’en Rengel, no em convenç els seus moviments “robòtics”, poc naturals. Una altra decisió del director que no em satisfà  és la coreografia que es desenvolupa en una o dues ocasions contades.

L’escenografia és magnífica i cal destacar el finestral que mostra la neu com cau, reflectint el fred de que parlen constantment els personatges, i ofereix un joc molt interessant amb l’arribada dels hostes. Un element molt interessant és un fals teló-paret transparent que en algunes escenes apareix i que reforça la sensació d’aïllament a l’interior de la mansió, d’on no hi ha sortida ni escapatòria. L’únic aspecte que no em convenç és que en una suposada saleta d’estar hi hagi una taula amb telèfon que fa una funció més pròpia d’un despatx.

Teatre Barcelona. Fragments d'escenes i comentaris dels actors

Un aspecte important de l’obra és la banda sonora –composta per en Marc Alvárez- que serveix per accentuar la tensió de les diverses escenes, així com per recordar constantment el cinisme infantil de l’assassí. Les diverses melodies compleixen perfectament amb el seu objectiu, però no són cap meravella musical. Dintre de l’apartat sonor cal destacar la presència d’un narrador en off que al començar l’obra situa a l’espectador en els precedents immediats de la història.

Els últims aspectes que vull comentar són el vestuari i la il·luminació. El vestuari és d’època i molt encertat per ubicar els personatges en la dècada de 1940, mentre que la llum remarca qui és el protagonista de cada escena o de qui s’està parlant.

En general La ratonera és un obra tractada amb molta cura, que presenta uns actors que satisfan a l’espectador -i meravellen amb l’excentricitat d’en Christopher Wren i la teatralitat d’en Paravacini- i que es mouen en un decorat molt interessant i preciós a nivell visual. A aquests factors s’hi suma un text que, per si sol, atrapa a l’espectador i gràcies a la música es ressalten els principals moments de tensió. Sens dubte es tracta d’una obra molt recomanable.